Recollir petxines per la vora de la platja em desinhibia del meu entorn mental, el que sempre em feia estar amb el cap aterra i els peus a l’aire, i semblava que les petxines, em feien aterrar a l’entorn real, del que sempre fugia. M’agradava. Era interessat. Observava. Pensava. Per un moment, tocava de peus a terra. M’aclaria les idees. Sentia. Era com si aquella passejada es convertís en el suprem instant d’egoisme pur, i això m’agradava, perquè jo n’era la protagonista. Era com un estat idíl·lic, però volia trobar-ne més d’aquests, perquè m’ajudarien a trobar-me a mi mateixa, i al cap i a la fi, aquestes experiències són les que ens fan ser nosaltres mateixos.
“Ayahuasca”. Aquest era el nom de la planta que formaria part de la meva nova experiència onírica. M’obriria el meu inconscient, que em faria reviure vivències agradables, i a la vegada, de no tant suportables que tots tenim amagades.
Wikipèdia: http://es.wikipedia.org/wiki/Ayahuasca
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario